Experiències del camí en el món de la gestió cultural: el valor de l’Art.

Com tot el que et proposes a la vida, n’has de fer una avaluació i si m’ho permeteu, ho compartiré amb vosaltres.

Durant aquest temps he après moltes coses. La més important és que el temps és una dimensió determinant que has de saber aprofitar bé. I no té a veure amb la fugacitat o la intenció d’arribar aviat a un objectiu. Si no més bé, escoltar el propi temps i deixar madurar, arrelar o caure segons quines idees.

Perdonau així la literatura, però els símbols són importants.

El cas és que en aquests temps m’he preocupat de la formació i de la possibilitat d’entendre més aquest món de la cultura que accedim en societat en diferents espais. Em referesc al Teatre, la Música i la Dansa. També a les arts plàstiques, al cinema…

Mallorca es troba en plena ebullició de propostes i noves creacions. De tot tipus i calat. Això és engrescador i il·lusionant a l’hora. Com persona sensible i amb ganes d’aprendre i aprofundir, he volgut assistir o conèixer les màximes possibles. I he de dir que estic encantada, i que com persona, em trob nodrida. Que els artistes ens regalin un temps dedicat i delicat com ho fan quan estan a l’escena o ens presenten el seu treball, per mi té un valor incalculable.

I de valors xerrarem. De l’economia. Actualment, el nostre sistema de valors s’envolta d’economia. I jo no puc gaudir de l’Art si no tinc doblers o si el sistema públic no paga amb doblers el manteniment de la cultura. Amb això vull dir que he hagut de prendre decisions al respecte el meu temps i la meva economia i la projecció d’aquesta i de la meva dedicació a projectes d’altres artistes. Projectes que volem aconseguir fer brillar intensament. I no només per ego/fama -que també n’hi ha d’això-, també per dotar de calat per la transformació social i per la nostra evolució cultural. I perquè no dir-ho, de poder generar l’economia suficient per viure dignament.

Em vaig enamorant contínuament, i no penseu que sense criteri, més bé perquè la gent que troba un forma d’expressar-se autènticament, emanen una llum interior que és capaç d’il·luminar-me/il·luminar-mos.

Hem de tenir clar que per arribar en aquest punt, per part dels artistes fa falta implicació, compromís, molt de temps dedicat, molta cura del propi cos i de la ment. Estar sans i donar sortida a la sinceritat, al simbolisme, a la comunicació, al sentir… És una forma de vida, és bellesa.

Per tal que un projecte escènic tengui sortida s’ha d’invertir. Invertir molt. I ho traduiríem en doblers si no fos que aquests no es paguen.

Fotografiade Massay. ’78 Diumenges’ de Pere Mas i Miquel Alzanilles. Cíclop’17, Sineu.

Fotografia, vídeos, planes web, estratègies, estudis de gravació, sales d’assaig, col·laboracions amb altres artistes o agents de la cultura, assistència a formació i fires, assistència a altres propostes per aprendre i saber les tendències, cridades de telèfon, manteniment de les comunicacions… Això i molt més per arrodonir el nostre propi Art. I no es paga. Fins i tot, els que cream no ho tenim en consideració en l’elaboració d’un caixet raonable, en decidir el valor econòmic que té. Ans el contrari, hem d’anar reduint preus. Però els costos són irreductibles i molt més si allò que vols fer és estar accessible per tothom. Perquè el nostre públic està esperant veure una idea atractiva, els hem de conquerir cada dia per tal que resolguin que volen gastar els seus calés en nosaltres.

El present post l’il·lustraré, com podeu veure, amb una imatge d’una escena de l’obra ’78 diumenges’ creada per Pere Mas, actor i ballarí de Manacor. Estic vivint d’aprop aquest procès i tot i que és un projecte personal, per tal de poder arribar a la representació de tot el que ens vol traslladar, s’ha d’envoltar de diferents complicitats sense les quals l’estrena que farà properament -fins aleshores ha presentat el seu ‘work in progress’- no seria possible.

És un llarg camí aquest. N’hem de ser conscients i hem de treballar plegats per donar-li valor a tot plegat. La cultura gratuïta és una utopia… gratuïta per qui? Si el públic accedeix gratuïtament, és perquè les institucions ho paguen. I ho paguen bé? Voltros que en pensau? Jo diria que el que ens paguen no cobreix tot el que invertim, ni a curt ni a llarg termini. I aquí seguim, per amor a l’Art. Podem seguir així? Tenim el dret a reclamar el valor econòmic i social que té l’Art que generam? Treballarem per donar valor? Personalment, ho vull fer, però necessit la complicitat. M’acompanyau?